inici
qui sóc
serveis
per saber-ne més
contacte
EL VINCLE I L'ADOPCIÓ

El vincle afectiu és un lligam que el nen estableix amb un reduït nombre de persones del seu voltant. Tradicionalment, la principal figura amb la que el nen estableix el vincle més fort és la mare, però evidentment no és, ni ha de ser, la única persona.

La funció del vincle és proporcionar seguretat al nen i s'estableix en les primeres etapes de la infantesa. S'assolirà un vincle afectiu a partir de les accions que fa l'adult per tal de satisfer les necessitats que presenta el nadó (consolar-lo si plora, donar-lo de menjar si té gana, calmar-lo si éstà nerviós, etc.) Per tal que hi hagi una construcció afectiva correcta és necessari que el nen senti que està atès ja des de les seves primeres etapes.

Així doncs, estem parlant d'un vincle segur quan el nen aconsegueix uns bons lligams amb les figures de referència, quan les mares són sensibles a les necessitats dels nadons i reaccionen davant els senyals que aquests emeten. El nen, sense ser conscient, perceb carinyo, tendresa i alegria, la qual cosa li aporta una base ferma per a un desenvolupament afectiu i emotiu correcte.

Protestarà en cas de separació de la figura materna i es pot consolar amb una figura desconeguda, però preferirà clarament al seu cuidador. A mesura que vagi creixent i vagi guanyant autonomia s'allunyarà voluntàriament de la figura de referència per fer exploracions del medi que l'envolta i progressivament tolerarà millor les separacions.

Però no totes les figures vinculars responen igual davant les necessitats que reclama el nen. A vegades, les mares es comporten d'una manera més ambivalent, és a dir, no sempre donen la mateixa resposta i poden mostrar rebuig o acceptació cap a les necessitats del nen depenent del moment. Aquesta resposta irregular i no sempre positiva, fomenta el desenvolupament d'un vincle insegur i a més a més ansiós. A la llarga, el nen evolucionarà amb la inseguretat de si serà atès segons les seves necessitats. La progressiva separació serà més costosa i el nen reclamarà constantment la presència física de la figura materna (escull la proximitat abans que es torni a produir la separació deguda a la no disponibilitat del cuidador). El nen s'irrita amb la separació i no es calma amb estranys.

I finalment trobem el cas dels bebès que són rebutjats contínuament, és a dir, que pateixen un vincle evitatiu o simplement no aconsegueixen crear un vincle, perquè la interacció entre la figura principal i el nen és mínima. Aquests nens aprenen a viure sense necessitar aquesta persona, ja que prefereixen no patir un altre rebuig de la figura materna. És per això que no s'irriten davant la separació d'aquesta figura de referència i tampoc mostren cap resposta positiva amb la seva reaparació. Tracten amb la mateixa indiferència al cuidador que a una persona estranya.

Dit tot això, i després de fer-nos una idea del que significa establir un vincle, ens serà molt més fàcil entendre la situació dels nens adoptats.

Està clar que un menor adoptat ha patit majors o menors irregularitats en el seu procès de creació de vincle i podem assegurar que, com a mínim, ha patit una ruptura vincular. Cada història és única. Cada nen ha viscut la seva situació particular i s'haurà enfrontat a ella segons els seus propis recursos. Per tant, i com en la majoria dels
casos, no es poden donar receptes màgiques que serveixin per a tothom.

Serà tasca dels pares de donar-li a aquest nen l'oportunitat d'establir un vincle, reparant els deterioraments anteriors i enfortint el vincle que estan creant junts. Evidentment, la base principal serà establir un vincle segur, sense ambivalències ni ambigüitats perquè el nen el pugui reconstruir a poc a poc. Se li haurà de donar més o menys temps, en funció de la intensitat de l'experiència que el nen hagi viscut, del temps que l'hagi patit, de la seva vulnerabilitat davantd'ella i de la seva capacitat per superar situacions traumàtiques o de risc (resilència).

També se li haurà de respectar les conductes que pot manifestar (silencis, desconfiança, inseguretat, plors, rebuig, mutisme, etc)

El pas del temps augmentarà la confiança en el nen sobre la continuïtat de la seva família, millorarà la seva autoestima i permetrà que el nen es deixi estimar. Cada família haurà de respectar i afrontar uns límits, unes conductes o uns períodes de temps diferents i en alguns casos serà més complicat que en d'altres, però en definitiva, sempre serà més fàcil enfrontar-nos a aquesta situació si tenim el coneixement i les eines per fer-ho.

Patrícia Sanuy 10/2013
info@espaipersonal.com | 639 44 79 19
Tots els drets reservats a espai personal

 

 

 

ESpai Personal